Eugeni Casanova 

El procés canònic sobre les obres d’art del Museu de Lleida reclamades per Barbastre representa un cúmul de falsificacions, corrupteles i tergiversacions difícils d’igualar en la història del dret contemporani. Això només és possible en un reducte feudal on no hi ha divisió de poders i els que emeten els veredictes són els mateixos que han de recollir el botí.

Per fi algú des del Govern ha començat a parlar una mica clar sobre la qüestió. El conseller Tresserras acaba de dir que no hi haurà diàleg fins que els aragonesos no acceptin la legitimitat de la col·lecció, formada per un bisbe a finals del segle XIX amb obres retirades, abandonades o a punt de ser venudes a antiquaris. El conseller ha dit clarament, i ja era hora, que el Vaticà només ha escoltat una part. Finalment canvia la política de contestar els insults i les amenaces parant l’altra galta. 

 

El president aragonès ha reaccionat com qui entra amb cartutxeres al saloon, i ha dit que emprendrà accions penals contra la Generalitat, el bisbat, la Paeria, la Diputació i el Consell Comarcal del Segrià. És, com sempre, foc d’encenalls, escarafalls de tafur. Evidentment no arribarà ni a presentar els papers al jutjat. Amb la propietat no s’hi juga, això ve ja del dret romà, i Lleida té títols legals i la possessió pacífica i reconeguda de les obres des de fa més de cent anys. 

El tribunals vaticans només tenen potestat dins l’Església, no pas en un Estat de dret. Però, a més, Marcelino Iglesias diu que el tribunal de la Signatura Apostòlica ha dictat sentències contra Lleida. No és així, després de catorze anys de litigi no hi ha cap jutge eclesiàstic que s’hagi pronunciat sobre la propietat, simplement han refusat admetre els arguments de la defensa. Contra Lleida només hi ha el decret personal d’un nunci acusat de corrupció, Lajos Kada, avalat pel prefecte de la Congregació per als Bisbes, el totpoderós cardenal Re, un personatge vinculat a l’Opus i al nacionalcatolicisme espanyol. És sabut que el fundador de l’Obra, Escrivá de Balaguer, era natural de Barbastre i ja en vida va pressionar perquè el bisbat s’annexionés les parròquies de Lleida. 

 

Un simple cop d’ull als membres del tribunal ho explica tot. La cúpula n’està integrada per deu cardenals, un dels quals, Julián Herranz¸ és membre de l’Opus Dei i ja als 23 anys era secretari personal d’Escrivá; un altre n’és molt pròxim, Agostino Cacciavillan, i un tercer, Jean-Louis Tauran, és diaque d’una de les dues esglésies de l’Opus a Roma, San Apollinar. Un altre és el vell conegut Antonio María Rouco Varela. Un altre, Sergio Sebastiani, com també Cacciavillan, Tauran, Herranz i Rouco, és membre del consell cardenalici de la Congregació per als Bisbes, dirigida pel cardenal Re, contra qui s’hauria de pronunciar el tribunal cas d’acceptar algun recurs de Lleida.

 

Darrere, figura directament el prelat de l’Opus Dei, segon successor d’Escrivá, Javier Echevarría. Després ve el secretari, Velasio de Paolis, que participa sovint en actes a la Universitat de la Santa Croce de l’Opus i presenta una marcada proximitat a l’organització. Després, el cap de la cancelleria del tribunal és el valencià –i blaver declarat– Vicente Cárcel Ortí, molt vinculat a l’Opus de Pamplona, si no hi pertany. És historiador i publica a l’editorial Eunsa, de l’Obra. 

 

En acabat, la llista de votants i refrendants de l’alt tribunal és ja una festa. Dels seus dotze membres, cinc tenen alguna vinculació amb l’Opus Dei, i pràcticament tots ells estan lligats de manera íntima, són pròxims o estan directament sota les ordres del cardenal Re. Dos són numeraris de l’Opus i professors a la Santa Croce: Juan Ignacio Arrieta Ochoa de Chinchetru, natural de Vitòria, i el valencià Joaquín Llobell. Un altre, Domingo Javier Andrés Gutiérrez, és també consultor de la Congregació per als Bisbes; és a dir, està sota les ordres directes del cardenal Re. Un altre, Gianfranco Ghirlanda, rector de la Universitat Gregoriana, té una relació molt directa amb Julián Herranz, el cardenal de l’Opus, i tot sovint participa en actes a la universitat de la Santa Croce.

 

El promotor de justícia (fiscal), el flamenc Frans Daneels, va interpretar que hi havia fonament per admetre les raons de Lleida, però va ser apartat del cas, només d’aquest. La jugada va ser la següent: De Paolis, el secretari, va renunciar, de manera que el promotor passava a ser secretari, i la persona designada expressament per a promotor no va tenir a bé considerar el recurs.

 

Lleida va protestar perquè els jutges que havien emès la primera instància, Augusto Vallani en un cas i Jean Louis-Tauran en un altre, també decidien la segona, una cosa contrària a tot tipus de dret. Tauran, que s’havia posat com a president i com a ponent al tribunal, va dir que a la Signatura no hi ha instàncies.

 

Que Déu els agafi confessats.