EL BISBE PIRIS HA DIT el que tothom sap: que el conflicte per la possessió de les obres d'art del Museu de Lleida serà llarg, molt llarg. I quan es parla de llarg termini en termes de l'Església catòlica, vol dir segles, sense ànim d'encertar una data. El bisbe esperava fer-se càrrec de la diòcesi sense aquest conflicte que tant ha focalitzat l'actualitat i que ha suposat un obstacle per al normal desenvolupament de les seues activitats pastorals. Piris, des del mateix dia de la seua arribada a Lleida, ha volgut desmarcar-se del conflicte donant-lo per tancat perquè així l'hi havia dit Manuel Monteiro de Castro, el nunci del Vaticà, que va ser l'encarregat de segellar un pacte entre el bisbe de Barbastre i l'auxiliar de Lleida, que de moment ha quedat en no-res i que no ha servit per posar fi a cap conflicte. El problema del bisbe Piris és que els seus col·laboradors a la diòcesi de Lleida són obertament partidaris de mantindre la defen-sa dels drets de Lleida sobre les obres d'art i els costa adop- tar aquesta postura d'obedient resignació a què pretén obli-gar-los el nou prelat. Una cosa és que el bisbe nouvingut senti un relatiu -per no dir nul- interès per defensar els inte-ressos de la seua diòcesi, i una altra de molt diferent és po- sar en dubte la probitat i l'entrega dels que durant anys han fet possible que les obres ha-gin arribat als nostres dies. Aquests honrats religiosos se senten hereus de l'esperit il·lustrat del bisbe Meseguer i es rebel·len contra la nul·la atenció que des de Roma s'ha pres- tat als seus arguments, refor-çats amb tota classe de documents.