Publicat a Diari Segre el 28/02/09.
El conflicte per les obres religioses dipositades al Museu de Lleida està entrant en una espiral imparable que amenaça de degradar de forma difícilment reversible les relacions entre els veïns dels dos costats d'aquesta tènue frontera que és la Franja. És cert que a hores d'ara costa saber qui és el culpable del conflicte, qui és més intransigent i qui llança més llenya al foc del conflicte. Tothom hauria de ser capaç de posar-se a la pell de l'altre i analitzar els perquès de les seues raons. Per què s'obstina el bisbat de Barbastre a recuperar unes obres que no ha tingut mai però que li van ser entregades pel Vaticà després de la segregació de la diòcesi de Lleida? Per què insisteix (almenys fins ara) el bisbat de Lleida a reivindicar la legitimitat de la possessió de les obres i rebutja amb vigor les acusacions d'"espoliació"? Per què les conselleries de Cultura dels dos governs, en lloc d'obrir vies de diàleg des de fa anys, insisteixen a dir el que agrada a les oïdes de les seues respectives clienteles polítiques, tan satisfetes amb la confrontació i el greuge permanents? Només falta que el bisbat de Lleida es vegi impel·lit a deixar el consorci del museu, perquè llavors la situació del bisbe es farà insostenible a tota la ciutat i es trobarà en la situació que pretenia evitar quan va arribar a Lleida: haver de donar explicacions als seus fidels sobre el conflicte i no sobre la fe que els uneix.
El Vaticà pot aconseguir que les obres surtin del museu -cosa que encara s'ha de veure-, però pot aconseguir que cap pastor vulgui exercir en el futur en aquesta petita diòcesi de l'occident català.
Les conselleries de Cultura dels dos governs insisteixen a agradar a les clienteles polítiques en lloc d'obrir vies de diàleg