EL JUTGE DE BARBASTRE ha denegat al bisbat de Barbastre i a la comunitat d'Aragó l'execució de les sentències dictades per les instàncies del Vaticà contra Lleida. És el que, en termes jurídics, es denomina exequàtur, i tenia la pretensió que la justícia civil, homologant les esmentades sentències, instés la seua execució acollint-se als tractats internacionals i, en particular, al Concordat del 1976. La sentència, que és clara i nítida, ha estat interpretada, en funció dels interessos, com una victòria, tant a Aragó com a Lleida. És l'avantatge que tot sigui opinable, menys les resolucions. Se suposa que si els demandants havien presentat la demanda és perquè esperaven una resolució favorable del jutjat que servís per executar de forma definitiva els acords de les diferents instàncies de Roma. En aquest sentit, han fracassat, perquè el jutge ha sigut clar. Si volen execució de la sentència, han d'anar a una altra instància -la pròpia de l'Església- perquè és l'Església, segons el jutge, qui disposa de prou mitjans per fer complir resolucions que afecten els àmbits eclesiàstics. És precisament aquest raonament el que ha estat vist a Aragó com una victòria, perquè ara els qui han perdut el judici al jutjat de Barbastre poden recórrer al Vaticà perquè insti el bisbe de Lleida a complir les seues resoluci- ons.

Però allà ja hi érem i, de fet, el bisbe de Lleida ja ha explicat per activa i per passiva que voldria complir però que la Generalitat i el Consorci del Museu de Lleida no li ho permeten. És com un bucle, una espècie de matrix sense solució a curt ni mitjà termini.