Quina creu, monsenyor Piris! Qui li havia de dir -és un dir- que a Lleida trobaria el seu infern personal, com ha passat als seus antecessors, que li faria guanyar el seu cel. El litigi sobre les peces que reclama el bisbat de Barbastre-Montsó ha entrat en una espiral de violència per part del govern d'Aragó, instrumentalitzat vés a saber per qui, i per part del Vaticà, seu de la santa paciència proverbial, que, en el marc d'una societat democràtica, no medieval ni teocràtica, és incomprensible. És inimaginable que la jerarquia catòlica del segle XXI arribi a l'extrem, per fer valer la raó dels demandants, de pràcticament humiliar el bisbe Messeguer, creador del museu episcopal de Lleida, un membre de la mateixa família de fe i de pastoral. La caritat cristiana és dir-li a monsenyor Piris des de la secretaria d'Estat del Vaticà que, si la Generalitat obsaculitza la devolució, plegui del Consorci del Museu, s'emporti les peces i les enviï a Barbastre? La bel·ligerància del bisbe Milián contra l'episcopat de Lleida és la pròpia d'un germà en la fe de Nostre Senyor Jesucrist?

I què hi pinten la senyora María Fernández de la Vega, el senyor Marcelino Iglesias i el senyor Bell-lloch en aquest assumpte, quan els polítics són els primers que han de saber què és el que pertany a Déu i què al Cèsar? I tant que calculen malament si hem de pensar en qüestions de bon veïnatge i de possibles pactes i fins tot en temes de rèdit electoral. Certament, que parli la justícia, la de l'Estat de dret, la que ens pertany i paguem tots i no l'arbitrària, obscura i acientífica dels despatxos vaticans. Perquè mai no es pugui dir que ens ha traït un bisbe, ens ha menyspreat el tripartit o ens han imposat la vara teocràtica infal·lible de la llei de Déu. El pactisme que es defensa des de les instàncies benpensants, l'hauríem d'haver aplicat des del dia que es va esquarterar el bisbat de Lleida. També hauríem pogut arribar a la solucó salomònica de dir: els creients que vulguin ser del bisbat Lleida que en siguin per sempre i els que no, que ho siguin del de Barbastre. Quan tot plegat tufeja d'interessos perversos, pocs pactes es poden fer. Fa temps que tot ho tenen, mai més ben dit, dat i beneït. És més fàcil convertir infidels que regir la diòcesi, oi monsenyor?